Fer una crònica de l’esdeveniment per excel·lència de l’handbol base, en categoria cadet femení, ocorregut aquesta darrera setmana a la ciutat d’Elx, no és tasca fàcil.
Un campionat on es concentrava la flor i nata dels millors 8 equips estatals de la categoria en una ciutat que viu l’handbol amb passió i que ens feia recordar que el seu equip sénior femení milita a la màxima categoria de l’handbol estatal, la Lliga
Iberdrola.
Les representants egarenques arribaven en aquesta fase final després de
classificar-se brillantment en el sector celebrat a la capital vallesana, on quedarà pel record històric dels aficionats egarencs, la solvència esportiva desenvolupada davant el gran favorit, Malkaitz.
Un Malkaitz considerat el clar favorit per passar a la següent fase i, que de ben segur, molts també, el veien un clar candidat a ser finalista al campionat d’Elx. No va ser aixis, ja que el CH Terrassa i la seva afició va fer-les baixar del tren de la competició a Can Jofresa.
L’arribada de l’equip terrassenc a Elx el dimarts a la localitat de Santa Pola, on varen estar allotjades, era l’inici d’una setmana trepidant.
Una setmana plena de tensions, alegries, plors. Tot els sentiments van fer acte de presència en un campionat molt exigent, on a cada jornada es jugava un partit a cara o creu, davant d’equips amb grans potencialitats col·lectives i individuals. L’escenificació de la vida en “mode” handbol.
Les vermelles havien d’afrontar un grup duríssim. Un grup, dels dos del campionat, on tindrien al davant al segon classificat de
València (Elx), el tercer de Madrid (Vallecas) i el segon d’Andalusia (Roquetas). L’inici de la competició no va poder esdevenir més exigent.
Les noies de Tomàs Ferrer varen afrontar el seu primer partit davant les futures campiones d’Espanya. L’Elx un dels favorits, va ser acorralat per les noies del Terrassa. Un partit, on l’equip local es desesperava per marxar del marcador i on les vermelles mantenien a ratlla a les il·licitanes. Decisions arbitrals i de taula, més que discutibles, varen permetre que un Elx desesperat pogués endur-se la victòria, que potser en 5 minuts més de joc no els i hagués estat possible.
Un partit, que malgrat la derrota, va deixar a l’afició vermella un bon regust de boca. Resultat final 23-22.
Dijous, 17:00 de la tarda. Calia afrontar-se al campió del Sector G, CD. Vallecas.
Les madrilenyes havien perdut el seu partit el dia anterior contra el Roquetas i igual que a les vermelles els i calia la victòria per seguir vives en el campionat.
Al Terrassa també li era del tot necessari guanyar, si no quedaria gairebé sense opcions de continuar endavant. El Vallecas potser no destacava per un plantejament estratègic molt definit, però sí que disposava d’una gran primera línia llançadora (Lucia Arcos) i de dues companyes seves “jugonas” que podien fer molt mal a la defensa egarenca.
No va ser aixis. No es pot dir que va ser un partit fàcil, però sí que les sensacions que arribaven a les grades era de què el partit difícilment se li escaparia el CH Terrassa Llegums Paquita. Una defensa pujada i amb moltes ajudes defensives, van ocasionar que l’equip madrileny en cap moment es pogués ficar dins el partit.
La victòria, tant necessària, va permetre que les vallesanes poguessin continuar la seva lluita per passar a semis. Resultat final 24-29.
Divendres, 10:30 del matí.
Arriba l’hora del partit, el definitiu, el que et pot deixar dins…o fora. El partit on et pot ubicar, o no, dins l’elit de la categoria. L’ambient entre l’afició era de preocupació i una, lògica, preocupació per un rival on el dia anterior havia perdut, injustament, davant l’amfitrió.
El Roquetas era el segon equip d’Andalusia, i que havia perdut la seva final autonòmica a la tanda de penals davant el Montequinto.
Un equip, el d’Almeria, que tenia entre les seves files 3 jugadores amb un veritable portent físic i tècnic. Un equip on les apostes eren clarament a favor seu.
No obstant això, els missatges que ens venien dels tècnics del Terrassa eren d’optimisme. “Guanyarem el partit”, “Sabem com guanyar-les”. Però clar, una cosa és el vaticini i altra és la realitat d’un partit i un equip amb l’àurea de favorit i que, sens dubte, posaria tota la carn a la graella per endur-se la victòria.
Efectivament, l’inici del partit comença el més malament possible per les egarenques. Al minut 1 i escassos segons l’equip terrassenc de manera sorprenent, rep dues exclusions!!!!!
Un dels àrbitres i sense utilitzar el “filtre” de la targeta groga i per sorpresa de tothom, deixa a l’equip vermell amb quatre jugadores de camp. El públic egarenc queda justificadament decebut per les decisions arbitrals.
No podia ser!!! Juguem gairebé 4 minuts amb clara desavantatge numèrica. En aquells moments flotava en l’ambient la tragèdia.
Però a voltes, creus que l’equip terrassenc es mou bé davant les contrarietats. Un cop passat el mal tràngol de l’inici, les noies de Llegums Paquita es van posar la roba de fer feina, van treure tot el seu arsenal de recursos defensius i van començar a fer-se mestresses del partit. No sense dificultat.
Una 3:3 defensiva, molt exigent i física, van dur a l’equip andalús a desesperar-se, ja que els i era impossible trenar cap classe de jugada, ni que les seves jugadores més destacades poguessin encarar la porteria rival.
En conclusió, les nostres jugadores varen treure de polleguera a les rivals i al tècnic andalús, que no trobava solucions per aquella defensa desconcertant i agressiva. Efectivament, el vaticini es va assolir i el Terrassa va tornar a deixar fora de la cursa a un dels “grans” del torneig.
Ho van tornar a fer!
Això implicava que CH Terrassa Llegums Paquita es ficava dins les semifinals del campionat d’Espanya. Ja estaven entre els 4 millors equips estatals. No cal dir que la grada estava exultant. Rialles i plors es barrejaven entre els sentiments de l’afició i els de les mateixes jugadores. Va ser una veritable muntanya russa emocional.
Dissabte, 10 del matí. Semifinal.
L’Onda era el rival d’aquesta semi. L‘Onda de manera sorprenent i per diferència de gols, havia deixat fora de competició a les andaluses del Montequinto, que el dia abans es veien a les semifinals.
Aquest triple empat a punts va afavorir a les valencianes i al Sant Joan Despí.
No cal dir que l’Onda és l’actual campió de la Lliga valenciana, on va apallissar a l’actual campió d’Espanya, l’Elx.
L’enfrontament es prometia competit i així va ser.
Però les rivals amb una defensa bastant plana, forta i basculant com un mateix cos, van crear un veritable mur de contenció, que dificultava la penetració de les vermelles.
Les noies del Terrassa malgrat les dificultats que es trobaven davant, no van deixar de percudir al rival, fins a assolir a la mitja part un engrescador 20-17 a favor.
El guió de la segona part va continuar igual, defensa molt contundent de les valencianes i malgrat la permissivitat dels àrbitres, van fer que l’avantatge egarenca pogués ser mantinguda fins gairebé el primer quart d’hora de la segona part.
La benzina consumida el dia anterior davant el Roquetas, l’acumulació de partits i el festival arbitral, van dur a l’Onda a convertir-se en finalista. El Terrassa de manera no merescuda quedava fora d’arribar a una gran final. Llàstima.
Diumenge, 10 del matí. 3er i 4art lloc.
Òbviament els ànims no són els mateixos quan s’ha d’afrontar una final pel 3er i 4art lloc. No obstant has de sortir a lluitar i amb els millors ànims per assolir el millor de tu.
El Sant Joan i les jugadores del Terrassa, són “velles” conegudes dins la competició a Catalunya.
Aquesta era “solament” la segona ocasió on s’enfrontaven aquesta temporada.
En aquest partit ens vàrem trobar amb un handbol més reconeixible. Un handbol més tècnic, més estratègic, més similar al teu estil.
No cal dir que el Sant Joan té un equip molt equilibrat en totes les seves posicions i un bon fons d’armari a la banqueta. Malgrat això, el CHTerrassa Llegums Paquita va tornar a guanyar la primera part.
Un 15-16, a favor egarenc, tornava a posar l’il·lusió a la grada vermella.
A la segona part, on les jugadores vallesanes ja estaven al límit de les seves forces, no van poder contenir l’embat final del Sant Joan, que va gestionar eficientment el seu combustible final i, es va endur la victòria i el 3r lloc del campionat.
El CH Terrassa s’endú un exitós quart lloc que de ben segur va deixar l’equip vermell amb ganes de més. Però no s’ha de perdre de vista que, tant davant de l’Onda com del Sant Joan, varen dominar les primeres parts dels encontres.
Potser ens va faltar el “combustible” necessari per afrontar els finals de partits. Potser a hores d’ara estaríem fent un altre tipus de crònica.
A les grades vàrem veure observadors de la federació espanyola que prenien notes. Segur que jugadores del Terrassa no els van passar indiferents.
Com aficionat i “friqui” de l’handbol que em considero, és del tot necessari agrair a totes i, dic totes, les jugadores la setmana d’espectacle i diversió esportiva que ens heu fet viure. S’han viscut grans partits, grans emocions i grans alegries.
Com no, agrair a l’staff tècnic la seva implicació i en especial a les delegades que amb feina silenciosa, entregada i a voltes poc reconeguda, la seva tasca és absolutament impagable. A la físio, que ha estat cuidant i “mimant” els músculs, turmells, genolls… de les nostres jugadores.
I a la segona entrenadora que fa de suport tècnic i de germana gran, quan cal.
Arribar aquí, sense elles no hauria estat possible.
I com no, una grada de: pares, familiars, directius, patrocinadors, jugadors, aficionats egarencs…. Que han posat el soroll i el suport anímic, quan ha estat necessari.
Un aplaudiment a tots ells.
No voldria tancar aquesta humil crònica sense deixar de fer un apunt que a ningú ens ha de passar per alt.
Algunes federacions estatals, entre elles la valenciana, malgrat la pandèmia han seguit competint de manera regular en les seves competicions autonòmiques, exceptuant un parell d’aturades puntuals.
Aquí Catalunya la federació va reiniciar la competició, no professional, el mes de març d’enguany i fent els encontres en base cada quinze dies.
Aquesta falta de ritme competitiu cal tindre’l en compte, per valorar molt més, els
èxits assolits pels equips catalans.
